Inclusivitat de postal
Inclusivitat de postal
El capitalisme de l’arc de Sant Martí sempre ha estat una façana buida, una estratègia de màrqueting per part de les corporacions per semblar inclusives en una calculadíssima operació de relacions públiques. Ara, en qüestió de setmanes, veiem com dècades de progressos en igualtat s’esvaeixen davant dels nostres ulls. Les empreses que abans lluïen la bandera de l’orgull amb orgull, ara la retiren sense cap remordiment.
Les corporacions mai han estat les nostres amigues. Cada dret laboral que hem aconseguit –jornades de 8 hores, baixes mèdiques pagades, vacances remunerades– ha estat fruit de lluites intenses, de manifestacions, de sang i suor. Cada dret ha estat arrencat a la força, i no ens han regalat mai res. Aquestes mateixes corporacions, que no dubten a desmantellar els avenços socials, també han atacat directament el dret a formar part de sindicats laborals, implementant polítiques antisindicals o directament negant-se a contractar treballadors sindicats.
Però les lluites no s’aturen aquí. Els drets dels treballadors negres, l’accés a llocs de treball dignes per a la comunitat LGBTQIA+, els drets laborals de les dones i fins i tot el respecte als clients en aquestes comunitats són fràgils. Cada avenç ha vingut acompanyat de resistència corporativa, i el que hem aconseguit ha estat perquè hem castigat aquells que s’han negat a canviar.
Amb l’ascens de figures com Trump, s’ha donat ales a una nova elit tecnològica desconnectada de la realitat: la broligarquia. Aquests “tecnobros” dirigeixen empreses amb una arrogància i un menyspreu alarmants cap a les lluites socials. Elon Musk, per exemple, va comprar Twitter no per millorar-lo, sinó per satisfer el seu ego ferit, transformant la plataforma en el seu pati de jocs personal. Mark Zuckerberg, amb la seva obsessió pel metavers, ignora les preocupacions reals dels usuaris mentre busca noves maneres de monetitzar cada aspecte de la nostra vida digital. I Jeff Bezos, l’home més ric del món, permet que Amazon continuï amb pràctiques laborals deplorables, tractant els seus treballadors com a peces reemplaçables en la seva màquina de fer diners.
Aquestes figures no només controlen empreses; controlen narratives, influeixen en polítiques i determinen quins drets són dignes de ser defensats. I el més preocupant és que, en moments crítics, aquestes corporacions estan disposades a sacrificar els drets humans en nom del benefici econòmic. El pròxim mes de l’orgull serà una prova de foc: quantes empreses continuaran mostrant suport a la comunitat LGBTQIA+ encara que sigui simplement posant l’arc de Sant Martí al seu logo i quantes es retiraran per por o conveniència?
No podem permetre que dècades de lluita siguin esborrades per la cobdícia corporativa. Les corporacions no són les nostres aliades; només responen quan els toquem la butxaca. És hora de recordar-los que el poder real resideix en la gent, i que no ens quedarem de braços plegats mentre desmantellen els nostres drets.
Les grans corporacions tecnològiques no són només empreses; són extensions dels egos inflats dels seus fundadors. Musk, Zuckerberg, Bezos… noms que sonen més com a dinasties d’una oligarquia moderna que com a simples empresaris. Comencem amb Musk, un home que mai no ha acceptat una crítica amb dignitat. Twitter no va ser una compra estratègica; va ser una venjança, un moviment d’un nen malcriat que no podia suportar veure’s ridiculitzat en públic. Musk no és més que el resultat de la combinació d’un ego descomunal i uns recursos il·limitats. És el mateix que de petit es dedicava a pispar maragdes del despatx del seu pare, un miner que s’enriquia explotant persones a Zàmbia, per anar-les a vendre a Tiffany’s. Què en feia dels diners? Els cremava tot el cap de setmana en festes amb els seus amigots. Aquest és l’origen de la seva fortuna: robar i no haver de retre comptes.
Es fa dir inventor, però no ha inventat res. Tot el que ha aconseguit ha estat a base de comprar la seva entrada a projectes que altres ja havien iniciat. És famós per figurar com a fundador de PayPal, quan la veritat és que ell va muntar una altra empresa sense èxit i va utilitzar els diners del pare per comprar una part del projecte que després seria PayPal. Per cert, els que treballaven amb ell no el suportaven. Tant, que el van fer fora. Per quedar-se més diners dels que li tocaven i satisfer el seu ego, va exigir que el seu nom constés com a fundador en els acords de sortida.
També va voler vendre com una gran innovació posar trens en tubs al buit, una idea que ja apareixia en revistes del segle XIX. No es va fer llavors perquè és inviable i perillosíssima, però Musk va decidir que era revolucionària perquè sonava futurista. Com sempre, molt soroll i pocs resultats. No oblidem que Tesla li va haver de prohibir parlar dels seus projectes futurs a Twitter perquè les seves declaracions afectaven directament el valor de les accions. Ni els seus propis inversors confien en ell.
El que realment ha fet Musk és aprofitar-se de subvencions governamentals per a SpaceX, amb contractes multimilionaris que la NASA podria haver gestionat per una fracció del cost. Al final, ha venut la idea d’un geni incomprès, quan no és més que un fill de papà amb deliris de grandesa, capaç de passar per sobre de qualsevol persona per continuar alimentant el seu ego.
Mark Zuckerberg sempre ha tingut una relació tèrbola amb la privacitat i el consentiment. El seu primer “èxit” va ser Facemash, una pàgina que permetia puntuar anònimament el físic dels seus companys d’universitat sense el seu consentiment. Aquesta mostra de respecte zero va ser el preludi de què vindria després. Facebook no va néixer d’una gran visió estratègica, sinó per pura casualitat: va arribar en el moment just, quan la gent començava a rebutjar la idea d’un milionari australià posseint totes les seves dades (recordem MySpace) i va optar per provar el “rebel” de Harvard. És irònic, perquè Zuckerberg ha portat la vigilància digital a nivells que el fundador de MySpace només podia somiar.
Meta, el gegant que va néixer de Facebook, és avui una màquina d’extorsió de dades disfressada de xarxa social. Recull cada moviment que fem i el ven al millor postor. Tot plegat a canvi de mostrar-nos exactament el que aquells postors paguen perquè veiem: publicitat. Però fins i tot aquesta fórmula està fallant. A mesura que les seves plataformes es buiden d’usuaris reals, Meta s’ha vist obligada a omplir els buits amb usuaris generats per intel·ligència artificial, creant una il·lusió d’activitat perquè els anunciants continuïn pagant per aparèixer en una internet pràcticament morta.
Però Meta no és només Facebook. També controla Instagram, WhatsApp i altres serveis com Oculus, Messenger i Workplace. Fins i tot han intentat atacar Twitter amb Threads, una xarxa que va començar amb un aparent èxit aclaparador perquè, en realitat, van registrar automàticament tots els usuaris d’Instagram com a usuaris de Threads, encara que mai hi entressin. La realitat? Threads va quedar desert poc després de llançar-se.
Mentrestant, Meta ha anat eliminant qualsevol rastre d’ètica. Han deixat de banda mesures de verificació de fets i han modificat les seves normatives per permetre atacs desacomplexats contra membres de la comunitat LGBTQIA+, persones neurodivergents i fins i tot dones. Zuckerberg ha convertit les seves plataformes en terrenys fèrtils per a l’odi, tot mentre es ven com un pioner del “metavers”, una idea que ningú vol i que només serveix per esprémer més diners dels inversors.
Jeff Bezos és sinònim d’explotació laboral. Amazon és famosa per les seves condicions deplorables, on els treballadors han de pixar en ampolles perquè no tenen temps per anar al lavabo. Però això només és la punta de l’iceberg. A les naus d’Amazon, els empleats porten braçalets que monitoritzen en temps real quants encàrrecs porten de retard i els recorden constantment com el seu lloc de treball perilla si no compleixen els objectius. No puc ni imaginar com deu ser viure amb una espasa de Dàmocles lligada al braç.
Però l’explotació no és l’únic problema. Recentment, Amazon ha eliminat qualsevol referència a polítiques d’igualtat i equitat dels seus protocols interns. Això inclou mesures que protegien tant els treballadors com els clients de qualsevol minoria racial o del col·lectiu LGBTQIA+. Així doncs, cada vegada que fem servir serveis com Amazon Prime Video, Amazon Music, Amazon Photos o Twitch, o comprem productes des de la seva botiga online, estem donant suport a una empresa que ha decidit retirar-se de la lluita per la inclusió i, de fet, posar-se al costat de l’odi.
Tot i que és difícil evitar Amazon completament, ja que serveis com Amazon Web Services gestionen una part significativa de la xarxa global, podem fer petits passos per reduir la nostra dependència. Consumir amb consciència és un acte de resistència. Prioritzar alternatives per a cada un dels seus serveis, des de botigues online fins a plataformes de streaming, no només envia un missatge, sinó que ajuda a construir un món on l’odi no sigui una estratègia comercial.
Aquestes figures no només simbolitzen l’egoisme; representen una perillosa concentració de poder en mans de persones que no tenen cap connexió amb la realitat de la majoria. Ells són la broligarquia: rics, poderosos i completament aliens a les conseqüències del seu comportament.
Amb el mes de l’orgull a la vista, serà fascinant veure com aquestes empreses intenten rentar la seva imatge. Algunes potser ni ho intentaran, pensant que els és més rendible donar suport a polítiques regressives que defensar els drets humans. Altres posaran la bandera multicolor durant unes setmanes i després tornaran a ignorar les necessitats reals de les comunitats que diuen defensar.
El futur que ens espera depèn de si ens atrevim a dir prou. La broligarquia només existeix perquè els hem permès prosperar. Però si aprenem alguna cosa de les dècades de lluita, és que el poder col·lectiu pot enderrocar qualsevol estructura, fins i tot una construïda amb milions de dòlars i egos insaciables.
És fàcil caure en el parany del pessimisme, pensar que no hi ha res a fer quan ens enfrontem a corporacions tan poderoses, figures tan intocables. Però aquesta resignació és exactament el que esperen. Volen que ens conformem, que mirem cap a una altra banda mentre engreixen els seus comptes bancaris sacrificant la nostra dignitat, els nostres drets i el nostre futur. Però no ens podem permetre deixar-los-en passar ni una.
El canvi no vindrà sol. No podem esperar que aquestes empreses s’autoregulin, que de sobte es despertin amb consciència i decideixin fer el correcte. Cada victòria que hem aconseguit ha estat perquè hem estat tossuts, perquè hem fet soroll, perquè hem atacat on més els fa mal: els beneficis. És així com hem guanyat abans, i és així com guanyarem ara.
Això implica sacrificis. Implica trencar amb la comoditat de consumir els seus productes, d’utilitzar els seus serveis. Però no hi ha alternativa. Si una empresa com Twitter es converteix en un altaveu per a l’odi i la discriminació, no podem només deixar-la de banda; hem de castigar-la. Hem de boicotejar no només els seus serveis, sinó també aquelles empreses que la financen, que s’anuncien a les seves plataformes. Cadascun d’aquests anuncis és un vot de confiança en el sistema que volen perpetuar, i nosaltres no podem ser còmplices d’això. El missatge ha de ser clar: si contribueixes a aquesta maquinària de discriminació, també seràs responsable. No hi haurà excepcions, no hi haurà perdons. Els boicots són eines potents, però només funcionen quan som constants, quan no ens deixem comprar amb petites concessions o falses promeses.
Aquest és el moment de prendre les regnes, de demostrar que el poder d’aquestes corporacions no és absolut, que depèn de nosaltres. Si no ho fem, si ens quedem en silenci, si deixem que la inèrcia ens arrossegui, no només estarem perdent els drets pels quals vam lluitar; estarem perdent el futur. I això no ens ho podem permetre.
⁂ 
